Història
de la Pilota Valenciana

La pilota valenciana té un origen un tant incert tot i que molts estudiosos el relacionen amb la feninde de la Grècia clàssica, amb el jeu de paume medieval francès, del qual derivarien també altres jocs de pilota, com la basca o irlandesa, i amb les modalitats a ratlles d’arreu d’Europa (kaatsen, longue paume, pallone…). El que és ben segur és que els seus primers passos estaven relacionats amb la elit de la societat, que jugava per entreteniment i que era qui en aquells moments s’ho podia permetre. Coneixem de la seua existència per les imatges que han arribat als nostres dies.

Cal destacar que totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen pel fet que els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà, que durà unes proteccions segons el tipus de pilota, a excepció del frontó a mà i els frares, modalitats indirectes que es juguen contra una paret. En general, s’hi pot jugar al carrer (galotxa, llargues, palma, raspall, galotxetes…) o a un trinquet (escala i corda i raspall).

La modalitat més antiga són les llargues, de la qual deriven variants com la perxa o la pilota grossa, que, al seu moment, va donar lloc al naixement de les galotxetes i la galotxa, la qual és la passa prèvia a l’escala i corda. El raspall, l’altra modalitat professional, també va prendre la manera de fer els punts de les modalitats a ratlles.

Els primers escrits on trobem constància de la pràctica de la pilota als carrers de València daten del segle XIV. El fet que en el moment de disputar-se una partida es fera impossible el trànsit per alguns carrers i l’ús de paraules malsonants portarien a diverses prohibicions, la primera el 14 de juny de 1391. La prohibició va ser contestada amb protestes. També a Castelló n’hi hagueren prohibicions. Tanmateix, cap d’aquestes no va tenir cap efecte pràctic. De fet, al segle XVI hi hagué fins a 13 trinquets censats a la ciutat de València i fins al S.XVIII se’n troben testimonis de noves prohibicions.

“D’aquesta manera, la pilota a mà va arribar a terres valencianes de la mà dels cavallers originaris de la Provença, que acompanyaven el rei Jaume I en la seua conquista i, per això, les primeres referències del joc de pilota a les comarques valencianes les trobem a les acaballes del segle XIII, en concret, la menció a la placeta del Jugador de Pilota a Alcoi, poc temps després de l’atac d’Al-Azraq a la vila, l’any 1276 (Conca Pavia i altres, 2003; Tormo Colomina i altres, 2006). Tanmateix, en el segle XIV, l’humanista Arnau de Vilanova no va recomanar la pràctica d’aquest joc al rei Jaume II per no considerar-lo un joc propi de reis (Agulló Albuixech i Agulló Calatayud, 2009), i el frare Sant Vicent Ferrer es va encarregar de lloar entre el poble pla les bondats d’un divertiment com el joc de pilota, en una època marcada per les guerres i les epidèmies constants. No obstant això, la popularitat de la pilota va arribar a ser tanta, que va ser considerada com un factor d’agitació social, per la qual cosa es van proclamar nombrosos edictes perquè es prohibira jugar al carrer a ciutats com ara Alcoi, Elx, Castelló o Gandia, entre d’altres.

Aquesta situació va propiciar que els trinquets deixaren de ser utilitzats en exclusivitat pels nobles i foren progressivament ocupats per les classes populars (Iñurria Montero, 1987). En el segle XV, l’erasmista Joan Lluís Vives es va dedicar a estudiar els costums del poble, i féu especial insistència en la Pilota Valenciana, que va comparar amb les modalitats que es jugaven a París i Bruges (Desees, 1967).

Des de llavors i fins al 1936, coincidint amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, el joc de pilota va gaudir de gran popularitat a les terres valencianes. Es van construir multitud de trinquets i aquesta transcendència es va reflectir en nombroses referències periodístiques, literàries i artístiques (Alabau i altres, 1999; García Frasquet, 2005).

El règim de Franco va constituir un obstacle per a la pervivència del joc de pilota. Va ser considerada poc recomanable per a una societat eminentment catòlica on no s’acceptaven les travesses i les blasfèmies (Llopis Bausset, 1987). La dictadura franquista va mostrar un desinterés, quan no la censura o persecució oberta dels practicants o assistents als jocs de pilota (Conca Pavia i altres, 2003). Malgrat comptar amb figures reconegudes hui dia com el Xiquet de Quart, Juliet d’Alginet, Rovellet o Eusebio, pilotaris que van marcar grans èpoques a les diferents dècades del franquisme, la pilota va ser arraconada i perseguida.

Més encara amb els inicis dels anys 70 i del tardo-franquisme. Les classes més acomodades li van donar l’esquena al joc de pilota a mà, en considerar-lo propi de gent de classe social baixa. Aquest fet va produir que la pilota valenciana esdevinguera una pràctica que continuava als pobles on estava arrelada, però d’una forma menys habitual i més relacionada amb la clandestinitat.

Després de la retirada de Josep Sanvenancio, ‘Eusebio’, als 46 anys va aparèixer la figura de Paco Cabanes, Genovés. El gran divulgador de la pilota durant més de vint anys i un dels personatges que ha propiciat l’extensió de la pilota per a conèixer-la com ho fem ara, és mereixedor d’un apartat particular en aquest recull.

La seua figura va omplir vint anys de pilota en totes les modalitats i en tot tipus de partides. Des de les partides de festes als diferents campionats i partides del dia a dia, on són conegudes les diverses normes que li posaven perquè el resultat fora més igualat (li han arribat a llevar les galeries mentre que els contraris les podien gastar, només podia jugar amb una mà o, fins i tot, jugava amb el seu germà contra els tres millors del moment).

Paco recorria tots els municipis valencians on es jugava a pilota i era volgut allà on anava. La seua personalitat afable i sempre en favor de la pilota valenciana va ser valorada d’una manera molt especial en cada partida que jugava. En cada localitat el rebien com el que ha demostrat ser: un mite de la pilota valenciana. Els darrers anys de carrera professional de Genovés cal associar-los a dos genis emergents: Fredi i Sarasol, que gaudiren del plaer d’enfrontar-se amb el mestre.

La galeria de figures que hem apuntat ha guanyat molts aficionats per a la pilota valenciana en les diferents dècades del segle XX. La Federació de Pilota Valenciana es deslliga de l’estatal (que recull les variants basques) l’any 1985, organitzant a partir d’aquest moment les competicions, regulant i homologant normes i mesures, etc. A poc a poc, l’esport ha anat reviscolant, guanyant inclús l’atenció de la televisió, institucions públiques i privades que financen competicions d’alt nivell, tant per a professionals com per a aficionats, i també se celebren competicions internacionals on la Selecció Valenciana participa i es dels combinats més destacats.

Al començament del segle XXI la pilota va viure una època de professionalització en que hi havia dos grans noms per damunt de la resta en els campionats individuals: Álvaro Navarro ‘Álvaro de Faura’ i Waldo Vila ‘Waldo d’Oliva’.

A la modalitat d’escala i corda, Álvaro de Faura va ser el pilotari més distingit amb 11 campionats Individuals, rècord actual de la pilota valenciana, mentre que Waldo va frenar el seu compte de Campionats Individuals en deu. Ho va aconseguir al raspall i l’últim data del 2012.

L’entrada de les dones a formar part de la pilota es va produir a l’inici de la segona dècada del segle XXI. En l’any 2011 va ser la figura d’Ana Belén Giner, ‘Ana de Borbotó’, la que va estrenar el palmarès dels campionats Individuals de raspall femení guanyant tres edicions en total.

Ja en la segona dècada del segle XXI, Soro III va arreplegar el testimoni d’Àlvaro i, després de vèncer tres Individuals va trobar un gran rival en Puchol II. Ambdós van protagonitzar un duel durant diversos anys que va culminar amb el rest de Massamagrell amb sis Individuals abans de retirar-se a finals de 2022 mentre que el de Vinalesa compta amb cinc i segueix en actiu.

En raspall masculí, Waldo va intentar per última vegada guanyar l’Individual al 2015. En eixa edició li va vèncer en la final Moltó, rest de Barxeta que es va fer amb quatre títols abans de l’aparició del mitger que hui per hui és el número u del raspall masculí, Tonet IV. El pilotari de Genovés ja duu tres campionats consecutius i pareix no tindre rival.

Les germanes Puertes, Ana i Noelia de Beniparrell, van obrir el paradigma de les competicions de raspall femení individual, però la irrupció de Victoria va instaurar una hegemonia des del 2017 que només en 2018 va trencar Ana Puertes. Des d’aleshores, puny de ferro en l’Individual per a la rest de València, que a nivell individual no ha trobat encara ningú que li faça ombra i ja suma sis entorxats.